29 de maig de 2011

Ferrada Teresina

Fem aquesta ferrada tan i tan clàssica de la muntanya de Montserrat. Aparquem a Santa Cecília i enfilem per la canal de Sant Jeroni tot seguint les marques blaves. Aquestes ens desviaran a mà dreta quan portem una estona de pujada, just on un rètol de fusta indica la VF. 

Abans de començar-la ja passem alguns trams de cadena, que comencen a indicar la dificultat del que vindrà més endavant. L'inici de la ferrada és just al costat de la Canal dels Musclos.  Passats els primers trams, de seguida arribem al pont de roca, des del que hi ha bones vistes.


A partir d'aquí algun tram amb grapes, però la veritat és que el que predomina més en aquesta ferrada són les cadenes. Inclús en algun tram només hi ha el cable de vida.


Arribem a l'alçada de l'agulla de Santa Cecilia (de la qual fem cim)...


...allí trobem dos nois disposats a fer rappel. Nosaltres no portem corda ni vuits, així que desgrimpem l'agulla per la seva part esquerra. Està suficientment equipada com per baixar sense necessitat de fer rappel, però a poc a poc i vigilant molt.


A partir d'aquí, un flanqueig, algun que altre pas, i un torrent que ens acaba portant a la canal final: per nosaltres la part més difícil, principalment al seu inici. 


Al final d'aquesta canal només cal aixecar el cap i ja divisem el cim de Sant Jeroni. Tampoc ha estat tant!! o sí??

Després de dinar, tornem a Santa Cecilia baixant per la Canal de Sant Jeroni.

El track de la via, perfil i desnivells es troben a: Ferrada Teresina

21 de maig de 2011

Toubkal (4167m)

Jebel Toubkal, amb una alçada de 4.167 metres, és la segona muntanya més alta de l’Àfrica després del volcà Kilimanjaro.  Malgrat això, és una muntanya molt assequible i, per tant, l' objectiu principal de la nostra mini-estada al Marroc.


A Marrakech (veure entrada a part: Marrakech) agafem un ‘petit taxi’ que ens porta a una estació de taxis al sud de Bab er Rob. Al Riad ens van dir que diguéssim “sharegue lobgare” i així ho fem. Allà negociem un ‘gran taxi’ (que de gran taxi no té res, és un antic M.Benz) que per 180 DH ens porta a Imlil (1700m), on arribem una hora i mitja després i on intentem llogar els grampons (però en un lloc ens semblen massa cars, i per llogar-los en un altre ens fan desviar del a ruta vés a saber quanta estona per llogar-los, així que al final decidim tirar sense). També a Imlil coneixem tres nois de Barcelona, el Nacho, el Pablo i el Miguel, amb qui fem bona part de la ruta.


Durant la pujada es passa pel costat de la part de dalt del mateix poble d'Imlil, ja més inaccessible per als vehicles, i continua vorejant un riu i pujant per terreny molt àrid i pedregós.

                     
Finalment, quan ja portem 5 hores i mitja arribem al pla on hi ha els refugis. El primer que es troba és el Refugi de Mouflons, més car però amb calefacció i mantes, i a tocar hi ha el Refugi du Toubkal (3207m), més barat, amb molta més ‘vidilla’ que el primer (ara que el fred no apreta!) i amb propietaris més agradables. Ens allotgem en aquest últim, que recomanem totalment, i anem a dormir d'hora, que el "tute" de l'endemà és considerable.


El segon dia ens llevem molt d'hora i a 2/4 de 7 comencem a caminar. Just sortir del refugi i creuar el riu ens posem els grampons (que finalment hem llogat al mateix refugi per 30DH p.p.) ja que just a partir d'aquí la neu és omnipresent. El Roger, però, té problemes amb un dels grampons i acaba fent gairebé tota l'ascensió només amb un grampó.
Fins al coll no hi ha dificultat tècnica, simplement anar tirant, que ja fa prou pujada.
Un cop al coll, com que en principi el Roger i el Miguel volen baixar per un camí alternatiu ens separem i anem amb ell al cim del Toubkal oest (4030m). Només requereix una escassa mitja hora més de pujada i una grimpada final, però les vistes que té al Ras i al Timesguida (i al Toubkal real, clar!)  s'ho valen!
Tornem a baixar fins al coll i, ara sí, emprenem la pujada final al Jebel Toubkal (4167m). És indescriptible la sensació que se sent des de tant amunt. I impressionant el dia: ni un nuvolet!
La baixada és pel mateix camí que la pujada.
De nou a Imlil, cansadíssims després d'unes 9 hores i mitja de caminada, ens retrobem amb el Nacho i el Pablo i negociem un taxi, que per 200 DH ens torna a tots cinc a Marrakech.
El recorregut, perfil i desnivells es troben al següent link: Toubkal 4167m

19 de maig de 2011

Marrakech

Marrakech és una ciutat amb un encant especial situada al centre-oest del Marroc. Només disposem d’un dia i mig per visitar-la perquè el nostre objectiu és pujar el Toubkal (veure entrada a part: Toubkal), però creiem que hem vist tot el que calia veure.  El millor? El ‘zoco’ dels tintorers, la Medersa i els jardins de Majorelle. Però anem per parts!

Cal començar (i acabar a la nit!) per la immensa, famosa i caòtica plaça Jemaa El Fna, amb les paradetes de sucs de taronja, les de fruits secs, els encantadors de serps, les tatuadores de henna, els micos... i les omnipresents motos.

Just al nord de la plaça hi ha els ‘zocos’, per on passegem tot buscant el de les espècies, les catifes, les babutxes de pell, les làmpades i els tintorers. A més de les botiguetes, també aconseguim veure com treballen els curtidors, els ferrers de les làmpades i els tinters.




Entre els ‘zocos’ trobem el museu de Marrakech, la Kubba i la Medersa de Ben Youssef. Aquesta última és una antiga residència d’estudiants que recorda totalment a l’Alhambra.



A la tarda, una mica cansats de l’estrès dels ‘zocos’, acabem passejant pels voltants de la Kotubia i pels jardins del seu darrere, tot admirant el minaret.


El segon i últim dia el dediquem a visitar el Palau de la Bahia, els jardins de Majorelle i els de Menara. El primer és un antic palau molt gran, ple d’habitacions i de patis centrals.

Els jardins de Majorelle són molt bonics. Tenen tres zones força diferenciades: el jardí de bambú, que ens recorda una mica el bosc de bambú de Kyoto, l’estany de nenúfars, i la infinita quantitat d’espècies diferents de cactus. Una parella de francesos ens van dir que intentéssim anar-hi al migdia i no s’equivocaven: a aquella hora inclús les ombres són una passada.





I ja amb les motxilles per tornar a l’aeroport, anem als jardins de la Menara, que la veritat és que ens deceben bastant. És un palauet amb un estany als seus peus, tot envoltat d’oliveres.


Ens hem allotjat en un Riad que vam trobar per internet però hem pogut comprovar que l’oferta d’allotjament a dues passes de la plaça és tan gran que si mai tornem anirem sense reserva prèvia, ja que la diferència de preu és considerable.